La noia corria en un
bosc fosc ple de neu, feia dies que caminava escapant-se d’aquells que la
obligaven a utilitzar el seu poder per el mal. Només portava un fi vestit de color cru de màniga mitja desgarrat i brut
de sang per el mal que li havien fet i els dies de viatge.
Dalila
Corria i corria desde feia dies intentant
posant distancia entre en Jules i en
Gabe, m’avien fet mal durant deu anys desde que em van segrestar als sis. Ja
tenia setze anys i era prou àgil i havia apres prous trucs per escaparme, només
em volien perquè era diferent, per fora era igual que les altres noies: cabell
fosc, pell blanca, prima (tot i així auria destar més prima després de que en
Jules i en Gabe em segrestessin però tenia els meus trucs per forçar els
armaris plens de menjar), però el que em diferenciava de les altres persones
eren els meus ulls i els meus poders. Sempre baijava la cara perquè la gent es
quedava mirant els meus grans ulls de color violeta. Els meus poders els he
eretat de la meva mare, jo era més agil que els altres, i tenia ales, He apres
a amagarles però sóc diferent. En Jules va matar la meva mare i em va agafar a
mi i en Gabe es va afegir al grup. La meva mare ( per si no hos ha quedat clar)
és un angel i es va escapar del seu món per protegirme ja que jo sóc mig humana
de part del pare.
Darrera meu vaig sentir passos, vaig córrer
més ràpid, però no podia utilitzar les ales perquè les tenia ferides, sort que
no es veien si les feia invisibles, però sentia el dolor i tots els talls que
m’avien fet els meus segrestadors per juagar amb la meva sang.
Els tenia damunt, no em podia escapar vaig
notar com es posben a cada cantó meu, amb ganivets com a armes. Vaig forcjar
amb ells per lliberartme però l’unic que vaig aconsegur va ser que em glavessin
un ganivet al costat, però clar com que amb això no em podia morir tn els hi
fella , mentre forçejava i udulaba del dolor vaig veure una hombra, si era humà
estava salbada ja que en Jules i en Gabe no el podien ferir perquè sinó serien
llançats a l’infern com a angels caiguts que són ja que no tenen ales.
Em ferien perquè no em mogues i quan estaba
gairabés inconscient vaig veure el propietari de la ombra, era un noi ros de la
meva edat o una mica més gran just abans de desmaiarme per el dolor.
Jev
Habia sortit de casa esperant trobar
tranquil·litat a casa meva les coses estan malament, el pare es passa el dia
treballant al camp o entrenant per la imvinent guerra de la reina, així que la
meva mare s’ocupa de 6 fills i el més gran sóc jo.
Quan arribo albosc m’endinso en ell, al cap
d’una estona sento crits de dolor i sorolls d’una batussa de les bones, m’en
dinso més i m’amago darrera un arbre per curiositat, i la veig, a una noia de
la meva edat corren i veig com dos nois més grans l’agafen i la fereixen ella
es dafensa però l’unica cos que
aconsegueix es que li clavin un ganivet al costat gairebé crido però em vaig
contenir perquè ella no quella i només es queixava i em pregunto com su va fer
per sobreviure, un dels nois li va donar un cop a l’escuena que la va fer caure
i juro que em va veure en aquell noment quan es quedava inconscient, em vaig
moure una mica i vaig trencar una branca els nois es van que dar quiets un
moment i després es van mirar la noia estirada al terra i el més gran diu:
-
Deixem-la aquí i la buscarem un
altre dia els humans no ens poden veure.
Humans? La deixen
tirada i sen van corrent, jo m’apropo. Ella té els cabells molt foscos i la
pell molt blanca, només porta un vestit trencat i ple de sang. Em trec la
jaqueta i m’apropo, primer crec que esta morta però deixa anar un gemec de
dolor i despresa li vaig a posar la jaqueta sobre els ombros u l’aixeco del
terra. La portaré a la vella granja al terreny del meu pare.
Dalila
Em desperto i sento
un dolor horrible i me’n recordo den Jules i en Gabe i immediatament m’aixeco
però m’arrapanteixo a l’instant. Estic a una granja estirada en un lloc ple de
palla apoyada contra la paret. Però quan una veu masculina em parla faig un vot
i m’empotro contra la paret.Ell em diu:
-No et moguis estas
mal ferida!- Jo em giró cap un costat i veig el noi del que em mira als ulls
astorat pel color que tenen. Però jo tinc el cap amb en Jules i en Gabe.
-On estan- m’atxeco
d’un bot però gairebé caic a terra si el noi no m’agues agafat.
- Ells s’en van
anar- em contesta.
-I em van deixar
tirada? No em van intentar portar amb ells?
-No però m’as de
dir qui són i que t’an fet per poder denunciarlos a l’exercit.
- Ells no podan amb
en Jules i en Gabe.
Ell es queda quiet
un moment i torna a mirarme els ulls però jo aperto la mirada i no diu res.
Agafa una capsa i
treu unes benes e roba i jo li dic:
-Es millor que no
em tornis a mirar les ferides- No li podrioa explicar `perquè ja les tinc
curades, però ell m’agafa una bena i comença a desenroscarla i m’anadono que no
porto el bestit sinó que porto una samarreta d’ome que em va gegant i en
serveix com a vestit. Jo com que estic molt feble no em puc resistir i acaba
per treurem les benes.
Jev
He estat quidant de
la noia durant tota la nit i li he curat les ferides. Cuan es desperta en
l’unic que puc pensar és en els seus ulla que són de color violeta intens. Ella em diu que els nois aquells es diuen
Jules i Gabe.
Cuan li vaig a
treure les venes em diu que millor que no li veigi les ferides però si no es
poden infectar i li trec igualment i em quedo sorprès que no hi hagi cap tall
només un record del tall com si fos una bella sicatriu.
- - Pe..pe..però aquí tenies un tall
molt profunt, et van clavar un ganivet!- Ell em diu.
- - E.... em curo ràpid.- mira cap un
altre cantó.
- - Però ningú es cura així de ràpid-
li contesto.- ell com a resposta em diu.
- - Bé gracies per curarme però me
n’aig danar.
- -Però et tornaran a buscar e....-
no m’avia dit el seu nom.
- -Dalila. I per això encara més
motiu que me n’aig d’anar.- S’aixeca però la retenc.
- -Esta plovent a fora i no et
deixaré marxar si aquells estan aquí fora.
- -Em ser cuidar sola ho he estat
fent durant deu anys i els he guanyat més d’una vegada. O sigui que no cal que
et preocupis eh....
- -Jev. Però no t’entenc auests qui
son?- I que feien
- -Uh, em van segrestar després de
matar me mare.
- -A.... i el teu pare?- Bé devia
tenir un pare...
- -E....va desaparèixer.-Em va
contstar
-Que trist viure
així però tampoc no ho penses gaire quan estas segrestat.
-
I perquè et van segrestar?
No hay comentarios:
Publicar un comentario